text
stringlengths 21
23k
| label
class label 13
classes |
|---|---|
Un locutor (locutora) és una persona que es dedica a retransmetre programes o notícies per ràdio o en un canal de televisió. És un terme encunyat en els temps de la ràdio i que amb l'arribada dels nous mitjans s'utilitza com a sinònim de presentador o animador (de programes), encara que no són la mateixa cosa, atès que hi ha locutors que no han fet mai de presentadors i viceversa.Amb la massivitat de la mundialització, molts professionals fan de locutors per a diferents països del món, enviant els seus àudios mitjançant l'ús de programes FTP o e-mails.
S'hi pot arribar estudiant la carrera de periodisme, amb una especialitat orientada, a la formació de professionals per a la lectura d'informatius, publicitats i presentació de programes en mitjans de comunicació audiovisuals.
El paper del locutor pot incloure tasques com la conducció d'esdeveniments o el doblatge de pel·lícules de cinema i programes de televisió, encara que en aquest àmbit el trien preferentment actors o un actor de doblatge.
| 4Entreteniment
|
El telefilm és una pel·lícula destinada a una difusió televisada. Produït pels estudis de televisió i no pels estudis de cinema, el telefilm té una durada superior a una hora. Explica una història completa i es basta a ell mateix, per oposició al fulletó o a la sèrie de televisió, que són difoses en diverses parts o episodis.
Els telefilms són generalment rodats en vídeo -digital- encara que alguns telefilms hagin estat rodats sobre pel·lícula fotogràfica clàssica. El format de difusió és generalment el de la pantalla de televisió, és a dir l'1,33:1 (que correspon a les pantalles 4/3) i el 16/9. Per a certs telefilms, han estat posats a disposició mitjans colossals, tant financers com materials, són verdaderes superproduccions, sovint coproduïdes per diversos països. No es poden doncs sempre considerar els telefilms com obres secundàries, pel que fa als mitjans.
A Catalunya, la Televisió de Catalunya ha produït alguns telefilms, com per exemple, Quin curs, el meu tercer.
| 4Entreteniment
|
El Festival de la Rose d'Or és un premi atorgat als millors espais de televisió i entreteniment. Se celebra cada any des de 1961, quan s'atorgava un únic premi al millor programa de l'any, i des de 2004 existeixen diverses categories. Se celebra a Lucerna, Suïssa, i està enfocat en programes d'entreteniment i sèries.
| 4Entreteniment
|
La tecnologia NanoLED és una innovadora tècnica dins del món de la nanotecnologia que es basa en l'ús de panells formats per nanoLEDs. Les pantalles creades a partir d'aquesta tecnologia es formen a partir d'una pel·lícula de punts diminuts, de l'ordre de nanòmetres, que es retroil·luminen per una pantalla de leds, tot això situat darrere del panell LCD que acabaran formant les noves pantalles. Gràcies a aquest sistema s'ha pogut avançar la tecnologia utilitzada per crear dispositius com televisors, per aconseguir que arribin a tindre un gruix de tan sols nou mil·límetres.
| 4Entreteniment
|
El Jardí Botànic de Pàdua —Orto Botanico di Padova (italià)— és l'original de tots els jardins botànics de tot el món, creat l'any 1545, representa el naixement de la ciència, dels intercanvis científics, i la comprensió de la relació entre natura i cultura. S'ha fet una profunda contribució al desenvolupament de moltes disciplines científiques modernes, especialment la botànica, la medicina, la química, l'ecologia i la farmàcia. Actualment hi ha més de 6.000 espècies, ordenades d'acord amb criteris sistemàtics i utilitàries (plantes medicinals, plantes productores d'essències) i criteris ecològic-ambiental (plantes de torberes, vegetació mediterrània, flora alpina). També hi ha col·leccions temàtiques (suculentes, aquàtiques, verinoses, carnívores) i d'un sol gènere (Salix L., Allium L., Ornithogallum L., Aster L., Campanula L .). De particular interès és la col·lecció de plantes que són rares o en perill d'extinció, algunes de les quals s'han reproduït amb èxit al jardí.
Molts distingits acadèmics en les disciplines de la botànica i la medicina han treballat a la Universitat de Pàdua, des de la seva fundació el 1222. Entre aquests estaven Albert Magne, qui va obtenir-hi el títol el 1223 i es va convertir en el sant patró de les ciències naturals, Pietro d'Abano (1250-1316), Giacomo Dondi Orologio (1298-1360), i Domenico Senno (1461 -1531). El 1533 Francesco Bonafede (1474-1558) va ser nomenat per la Càtedra de Lectura Simplicium a la Universitat de la República Sereníssima de Venècia. En 1543 es va sol·licitar la creació d'un model d'herbari i el jardí botànic, que va ser establert per decret de la Sereníssima República el 29 de juny de 1545. Els treballs es van iniciar immediatament en una parcel·la pertanyent a l'orde benedictí, els monjos probablement ja duien a terme el cultiu de plantes medicinals allà. L'execució del projecte va ser assignat a Daniele Barbaro, traductor del De architectura de Vitruvi.
El jardí s'ha mantingut des de llavors. Diverses addicions s'han fet en els segles intermedis una instal·lació de bombament per subministrar 10 fonts al segle xvii, quatre entrades monumentals en 1704, i els nous hivernacles de maçoneria a finals del segle xviii i principis del segle xix. Un arboretum, un jardí anglès amb camins sinuosos, i un petit monticle (mirador), també es van afegir al voltant d'aquest temps. La intenció de Barbaro era establir les 22.000 m² de la superfície de forma irregular en la forma d'un món paradisíac petita envoltada per un anell d'aigua (Alicomo Canal) per representar l'oceà. Dins d'ell va planejar una circular hortus conclusus (jardí emmurallat) de 86 m de diàmetre, que al seu torn tanca una parcel·la de 41 m². El jardí sencer es va dividir en quatre quadrants per vies perpendiculars, cap als quatre punts cardinals. Documents preliminars mostren que el Jardí Botànic va ser voltat per un alt mur de maó, mentre que els quatre quadrats més petits creats per les dues vies que tallen la plaça central es embellien amb geomètrics massissos de flors, vorejats de pedra, en cada un dels quals una espècie vegetal única va ser conreada. Aquest disseny bàsic sobreviu fins als nostres dies, encara que amb moltes addicions posteriors.
Quan les quatre entrades van ser remodelades el 1704, les portes de ferro forjat que donen als cercles interns i les quatre acroteras es van col·locar en els vuit pilars i coronat per quatre parells de plantes de ferro forjat (Fritillatia, Ananas, Lilium i Yuca). L'elegant balustrada, que s'estén al llarg de la part superior de la totalitat dels 250 m de la paret circular, també es va completar durant la primera meitat del segle xviii.
Els hivernacles construïts en pedra amb calefacció reemplaçats conservatoris mòbils utilitzats per protegir plantes delicades durant l'hivern, que es troba al costat sud de l'anell. El jardí botànic també té dues col·leccions importants. La biblioteca conté més de 50.000 volums i manuscrits de gran importància històrica i bibliogràfica. L'herbari és el segon més extens a Itàlia. En el jardí s'hi han recollit tradicionalment i crescut plantes particularment rares, que després s'han introduït en la resta d'Europa.
| 4Entreteniment
|
El problema del blat i l'escaquer, conegut amb molt diversos noms, entre d'altres, La llegenda de Sissa, o la Faula del rei de Shirham, és un problema matemàtic, que serveix per fer palès com de ràpidament creixen les seqüències exponencials. El problema és de vegades plantejat amb grans d'arròs en lloc de grans de blat.
El plantejament del problema és el següent:
Per solucionar el problema, cal saber que un escaquer té 8×8 caselles, i per tant, un total de seixanta-quatre. Si el nombre de grans es dobla en cada casella successiva, llavors la suma dels grans de les 64 caselles seria:
T
64
=
1
+
2
+
4
+
⋯
+
2
63
=
∑
i
=
0
63
2
i
=
2
64
−
1
{\displaystyle T_{64}=1+2+4+\cdots +2^{63}=\sum _{i=0}^{63}2^{i}=2^{64}-1\,}
Aquesta operació dona com a resultat 18.446.744.073.709.551.615, una xifra molt més gran que la que hom esperaria de manera intuïtiva.
| 4Entreteniment
|
La geocerca o geocaching és un joc a l'aire lliure de cerca de tresors al món real amb l'ajuda de dispositius GPS. Els participants han d'anar a unes coordenades específiques i, un cop al lloc, intentar trobar-hi el geoamagatall (contenidor) amagat per altres jugadors. Es pot jugar tant a la ciutat com en plena natura. Les coordenades geodèsiques dels amagatalls són publicades al lloc web.
| 4Entreteniment
|
La festivitat d'Opet o d'Ipet era la festa religiosa més important de les que es feien a l'antic Egipte. Se celebrava a Tebes cada any al segon més civil segons el calendari lunar. Es va establir durant el regnat de Hatshepsut, la faraona de la dinastia XVIII, tot i que pot provenir d'èpoques anteriors. Durant la dinastia XX va arribar a durar 27 dies. Se celebrava la unió sagrada (hierogàmia) entre Ammon-Ra, el principal déu de l'estat, i la seva esposa Mut, també se solia commemorar la coronació del faraó. El rei hi participava en lloc principal, ja que era una cerimònia d'estat. El treball estava suspès al camp a causa de la crescuda del riu Nil i el poble participava en la processó que començava al temple d'Amon a Karnak i acabava al Gran temple d'Amon de Luxor uns tres quilòmetres més enllà, al sud, la processó passava per l'avinguda de les esfinxs que va d'un temple a l'altre. El faraó escortava la representació d'Amon-Ra i la seva família (que anaven amagats dins d'una barca solar) i al seu costats soldats amb tambors i nubians dansant. Al temple de Luxor es feia una cerimònia. Durant el festival es podien consultar els oracles dels temples. Els temples distribuïen menjar i cervesa als ciutadans que participaven en la cerimònia.
| 4Entreteniment
|
Un projector TRC o projector a TRC és un tipus de projector de vídeo en el qual la imatge es genera com en un televisor clàssic mitjançant tubs TRC. Típicament, s'utilitzen tres tubs: vermell, verd i blau, que produeixen tres imatges diferents que cal superposar perfectament per tal d'obtenir una correcta imatge de color.
| 4Entreteniment
|
Teleespectadors Associats de Catalunya, TAC, és una associació de consumidors sense afany de lucre, que treballa per una televisió de qualitat i en defensa dels drets dels usuaris de mitjans audiovisuals (televisió, internet, videojocs, telèfon mòbil, cinema, etc.) i, especialment, dels nens i joves, que són els més indefensos davant de les pantalles. TAC va néixer el 1985, arran de la preocupació d'uns pares de família pels continguts que les televisions oferien als seus fills. Avui, TAC agrupa a més 17.000 persones associades.
La TAC forma part de la federació d'usuaris de mitjans audiovisuals iCmedia (Iniciatives per a la Qualitat dels Mitjans), amb seu a Madrid. I a través de ICmedia forma part de EURALVA (the European Alliance of Listeners' and Viewers' Associations).
| 4Entreteniment
|
International Public Television, INPUT, és un certamen internacional de televisions públiques que se centra en la televisió com a servei d'interès públic. INPUT es dedica a promoure l'accés universal a una difusió televisiva honesta, innovadora, provocativa, valenta i desafiant, entesa com un dret humà fonamental.Des de 1977, INPUT realitza una conferència internacional anual sobre la televisió pública. La conferència, que se celebra en un país diferent cada any, fomenta el desenvolupament de la televisió pública, destriant i debatent a l'entorn dels programes televisius més destacats a nivell mundial.
INPUT organitza també moltes altres activitats durant tot l'any en dotzenes de països. D'aquesta manera, promou el desenvolupament professional de productors, directors, guionistes i tots aquells (incloent productors independents) que contribueixen a la televisió pública a tot el món.
INPUT es va crear per fomentar la programació televisiva de qualitat a nivell internacional, per donar suport a la televisió com un servei al públic, per promoure la discussió i el debat sobre l'art de la televisió i per servir com un centre de trobada mundial a tots aquells que fan televisió. Reconeix el potencial de la televisió per promoure una millor comprensió entre les diferents cultures del món.
INPUT és una organització no governamental que se sosté amb els drets d'inscripció a la conferència, aportacions d'organitzacions públiques de televisió, de particulars i de diverses institucions, organismes i fundacions. La idea va prendre forma durant un seminari organitzat per la Fundació Rockefeller a Bellagio, Itàlia, al maig de 1977.Els responsables de presentar les produccions són els anomenats Coordinadors Nacionals, que fan les seves propostes segons una quota establerta a nivell internacional. Un grup de professionals de la televisió (anomenats Shopstewards) fa aleshores una selecció de les produccions que es projectaran en el programa de la conferència. Els programes es projecten en sessions temàtiques, que inclouen diverses produccions de gèneres diferents.
INPUT compta amb el suport d'un Consell Assessor Internacional, format per professionals de serveis públics de radiodifusió de tot el món. L'organització rep també el suport de membres associats.
Des de 2009, INPUT és encapçalada per una Assemblea Internacional, formada per persones i organitzacions que, a banda d'aportar els drets d'inscripció, contribueixen en un fons procedent de les conferències anteriors. L'Assemblea Internacional (formada per aproximadament 20 persones de tot el món) supervisa la tasca del Comitè Internacional, que nomena els Coordinadors Nacionals. Aquests són els que proposen els Shopstewards al Comitè.Les còpies dels programes que s'han projectat en les darreres tres conferències s'emmagatzemen en Hubs de l'INPUT, que col·laboren també en l'organització del Mini-INPUT i del Best of INPUT's. Es tracta d'actes de caràcter educatiu en el transcurs dels quals es projecten programes de televisió per als participants que no van poder ser a la conferència.
| 4Entreteniment
|
Privilege és la discoteca més gran del món, segons el llibre Guinness dels rècords, amb una capacitat de 10.000 persones. És la més gran des que Discomunal Thamesis (Redovà) va ser tancada. Es troba no gaire lluny de Sant Rafel de sa Creu, a Eivissa, a menys d'1 km de la discoteca Amnèsia. Durant catorze anys, la discoteca va acollir Manumission, un dels esdeveniments més famosos de l'illa. Després d'una disputa entre l'amo del club i els organitzadors de Manumission, l'esdeveniment es va traslladar a Amnèsia.
Originalment fou anomenat Ku Club, Privilege va ser un restaurant de la dècada de 1970. La sala principal és de la grandària d'un hangar d'avions, amb un sostre alt de 25 metres i una piscina. A la discoteca es va filmar el mític vídeo dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, el 29 de maig de 1987.
| 4Entreteniment
|
La Hijuela del Botánico, conegut també com “La Hijuela”, és un espai públic enjardinat amb una superfície de 3390 metres quadrats localitzat en la part posterior de l'Excelentísim Ajuntament de la Vila de La Orotava, a l'illa de Tenerife, (Canàries, Espanya).
La Hijuela depèn del Jardí d'Aclimatació de La Orotava (JAO) que està situat en el municipi del Puerto de la Cruz, antic Puerto de La Orotava, i va ser concebut inicialment en època de Carles III (segle xviii)
| 4Entreteniment
|
La conquilla és un protector de la zona pelviana, que protegeix els testicles. Generalment s'usen en esports de contacte com el kick boxing, la boxa, el karate o l'esgrima, esports en els quals han de protegir aquestes parts. Es posa mitjançant una espècie de slip que es diu suspensori. També existeixen equivalents femenins per protegir els ovaris.
| 4Entreteniment
|
El Jardí Botànic de Wuppertal, o en alemany, Botanischer Garten, Wuppertal, és un Jardí botànic històric que es troba al centre de la ciutat de Wuppertal, a Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya. És un parc d'entrada lliure, on es poden visitar les seves col·leccions de plantes exòtiques que es troben en les 1,5 hectàrees de vivers, així com les plantes locals disposades en els nombrosos senders que hi condueixen.
| 4Entreteniment
|
La freqüència de refresc d'una pantalla d'ordinador on d'un monitor vídeo queda definida pel nombre d'imatges que es mostren a la pantalla per segon. Aquest valor varia generalment entre 50 i 144 Hz. Com més elevada és aquesta freqüència millor és el confort visual. Pels epilèptics es recomana una freqüència mínima de 100 Hz.Aquesta característica es troba tant en els targetes gràfiques com a les pantalles d'ordinador, on s'anomena freqüència d'escombrat vertical (vsync) i cal que sigui la mateixa a ambdós costats, commutant les freqüències ja sigui de forma automàtica o mitjançant un mètode de configuració manual (botons, drivers, etc..)Tanmateix, sobre els LCD, aquesta taxa de refresc és menys important perquè la imatge resta visible entra passada i passada. Una freqüència de refresc de 60 Hz és suficient perquè l'ull percebi un moviment fluid (als jocs vídeo per exemple). Per contra per anunciar les imatges en relleu (estereoscòpia) és necessària una pantalla LCD de 120 Hz perquè cal una imatge per cada ull, és a dir, el doble del abans esmentat.
| 4Entreteniment
|
El Jardí Reial de les Plantes Medicinals (en francès: Jardin royal des plantes médicinales), també conegut com el «Jardí del Rei» (Jardin du roi), és un jardí botànic de París creat el 1635 pel rei Lluís XIII de França seguint els consells del seus metges, principalment a partir d'una idea original de Guy de La Brosse.
És un dels organismes científics oficials francesos més antics: s'el va inaugurar un segle després del Collège royal (1530) però uns trenta anys abans que l'Académie des sciences (1666) i l'Observatoire de Paris (1672). El 1793, amb la Revolució Francesa, el Jardí Reial, en tant que institució de recerca i de conservació de col·leccions, esdevingué l'actual Museu Nacional d'Història Natural de França (Muséum national d'histoire naturelle). En tant que jardí, se l'anomena avui dia el Jardí de les Plantes (Jardin des plantes).
| 4Entreteniment
|
L'accessibilitat teatral és el conjunt de tècniques que faciliten que el públic amb discapacitat auditiva o visual pugui accedir al contingut d'una obra teatral. Les representacions que es fan amb alguna d'aquestes tècniques s'acostumen a anomenar sessions accessibles. Les diferents tècniques que es fan servir són, segons el públic al qual vagi adreçades: la sobretitulació, la interpretació en llengua de signes, l'ús d'altaveus per a les persones sordes i l'audiodescripció per a les persones cegues. Molt sovint, a les sessions accessibles s'ofereixen diversos sistemes alhora, sobretot els sobretítols i l'audiodescripció.
| 4Entreteniment
|
L'spotting és l'afició d'observar, seguir i fotografiar avions, trens, autobusos, cotxes o vaixells. Els aficionats a aquesta pràctica s'anomenen spotters. Els spotters anoten detalls del fabricant, model, matrícula o destinació del vehicle, a més a més de detalls sobre les rutes, infraestructures, estacions o aeroports relacionats.
L'Aeroport de Barcelona El Prat és un punt de trobada de molts spotters d'avions, on l'Ajuntament del Prat de Llobregat hi té diversos miradors habilitats per a la pràctica d'aquesta afició.
| 4Entreteniment
|
La columbicultura (del llatí columba -colom- i cultura, derivat del llatí colere, -cultivar o conrear-) és un esport o afició que consisteix en la cria i l'ensinistrament de coloms. Destaquen tres pràctiques diferents: competicions amb coloms missatgers, la solta i les competicions per raça.
Amb el nom de colombaire, es coneix el mestre del colom; aquest, segueix els moviments dels coloms. Colombaire, derivat de
colom amb el sufix d'origen -aire, es crea i popularitza en el segle XVIII, quan en l'ambient de la solta de coloms, i en la lluita entre els partidaris dels coloms missatgers i els coloms amadors, aquests diuen a aquells pejorativament colombaires, contra colombòfils o colombistes. Qui es dedica a criar coloms és el colomer o colomaire, el colombaire és el venedor de coloms i el qui els amolla en el joc de tirar a coloms.
El 8 d'octubre de 1944 s'aprova el Reglament pel qual es regirà la colombicultura: d'aquesta manera, es considerava a partir de llavors un nou esport protegit per la llei.
| 4Entreteniment
|
La radiodifusió (broadcasting en anglès) és la distribució d'àudio i/o senyals de vídeo les quals transmeten programes a una determinada audiència. El terme radiodifusió va ser crear pels primers enginyers del mig oest de l'Àfrica. La radiodifusió cobreix una gran part dels mitjans de comunicació de masses. Quan el rang es redueix a una audiència reduïda es coneix com a "withoutexit".
Hi ha una gran varietat de sistemes de radiodifusió, tots amb diferents característiques i capacitats. Els sistemes de difusió més grans són sistemes institucionals public address, els quals transmeten missatges no verbals i música dintre de les escoles i hospitals, i també sistemes d'emissió de baixa potència, els quals transmeten utilitzant torres de retransmissió, sistemes per satèl·lit i distribució per cable.
Val a dir que els emissors de baixa potència tenen menys cobertura que els satèl·lits, que poden cobrir planetes sencers, o internet que permet comunicacions a escala universal.
La distribució i organització dels diferents continguts a emetre es denomina programació. El programes de TV i ràdio seran després els que utilitzaran els sistemes de transmissió abans esmentats. A més a més, a banda de l'existència de codificadors i descodificadors adequats als habitatges existeixen serveis de subscripció. Econòmicament hi ha camins que permeten transmetre continuadament. Cada un difereix en el mètode mitjançant el qual es financen les estacions:
Donacions en forma de col·laboració de voluntaris que hi presten el temps i les habilitats.
Pagaments directes del govern o préstecs de recursos de radiodifusió públics.
Pagaments indirectes del govern com les llicències de TV i ràdio.
Beques de fundacions o entitats de negoci.
Venta de propaganda, publicitat o patrocini.
Subscripcions públiques o de socis.
Quotes que es cobren als propietaris de platós de TV o ràdio independentment de si tenen la intenció de rebre el programa o no.No cal dir que els emissors poden comptar amb una combinació d'aquests models de negoci.
| 4Entreteniment
|
El Jardí Botànic de Bertiz és una extensió de 3,4 ha dins del Parc Natural del Senyoriu de Bertiz, que fa unes 2.040 hectàrees de bosc atlàntic, amb roures, faigs i verns. Pertany al municipi de Bertizarana en la zona pirinenca de Navarra.
| 4Entreteniment
|
Un programa de cites o concurs de cites (en anglès, dating game show) es tracta d'un subgènere televisiu enquadrat en el denominat xou d'impacte i que habitualment té forma de concurs. Un programa de cites respon habitualment a la fórmula de formar parelles entre concursants. Els vencedors aconsegueixen una cita. Les variants, dins d'aquest esquema, són múltiples. La fórmula té el seu origen als Estats Units, i s'ha volgut trobar el primer exemple al programa The Dating Game, estrenat per ABC el 20 de desembre de 1965. La seva mecànica ha estat de les més populars: una persona soltera, separada per una pantalla d'altres tres persones solteres, a les quals per tant no pot veure, ha de formular-los preguntes i finalment decidir a quin prefereix com la seva possible parella. Una de les fites més destacades en el gènere s'ha volgut trobar també en Blind Date. Va haver-hi diverses versions internacionals. A Brasil, es va anomenar Namoro na TV, va ser presentat per Silvio Santos i es va emetre entre 1976 i 1988. A Colòmbia, va haver-hi una altra versió anomenada Adán y Eva, transmès per Caracol Televisión el 1987 i va ser presentat per Jota Mario Valencia. A Mèxic, Las Andanzas de Cupido es va emetre per TV Azteca.
| 4Entreteniment
|
Un episodi pilot o pilot televisiu és un episodi que s'emet per a determinar si una sèrie de televisió té possibilitats d'èxit entre els espectadors, un episodi de prova d'una potencial sèrie de televisió que s'utilitza per a vendre-la a una cadena. Té especial rellevància en la indústria televisiva estatunidenca.Després de l'emissió del pilot i en funció d'indicadors com la quota d'audiència o la resposta de la crítica, la cadena determinarà si assumix o no la despesa econòmica que suposaria l'emissió i desenvolupament de la sèrie completa (o almenys d'una primera temporada). És a dir, podríem entendre un episodi pilot com un prototip de la sèrie que, en cas d'èxit, se'n seguirà. Per este motiu, és habitual que hi haja diversos canvis entre el pilot i el primer episodi. En cas que estos canvis no siguen importants, pot ser que es decidisca convertir el pilot en el primer episodi de la sèrie.
| 4Entreteniment
|
Un Kite-buggy és un kart amb tres rodes propulsat per un estel, que permet arribar a agafar altes velocitats. Es pot - com en la navegació a vela - anar contra el vent i tornar al punt de partida fent brodades.
Van sorgir a principis dels anys 80 del segle 20 - sovint en combinació amb l'estel acrobàtic lliure en forma de kite buggies, el pare espiritual és en Peter Lynn.
Velocitats de 90 km per hora o més no són impossibles. Igual que en altres formes d'esport amb estel, aquest arriba a donar un gran impuls, fet que atrau a la gent de tots els esports del mateix tipus. Hi ha un factor "risc" que és, almenys així ho sembla, l'element que el fa atractiu.
| 4Entreteniment
|
Els dàimios (大名) eren els senyors feudals més poderosos del Japó entre els segles xii i xix. El mateix títol significa literalment "gran nom". El terme dàimios també s'empra a vegades per referir-se als líders dels diferents clans, també anomenats "senyors de la guerra". Sovint, però no exclusivament, un shogun o un regent s'escollia d'entre aquests senyors de la guerra.
De la mateixa manera que al sistema feudal europeu, els dàimios exercien un control dinàstic sobre els seus territoris o han que tenien diferent grau d'autonomia. Els senyors menys importants havien de retre vassallatge als més poderosos. La classe dels soldats samurai mostraven lleialtat als caps d'aquestes famílies.
| 7Història
|
La història de l'Imperi Romà va començar amb August i va finalitzar el 1453 amb la caiguda de Constantinoble, i va estar marcada per l'ascens i caiguda dels seus màxims responsables. L'Imperi Romà va ser una etapa de la civilització romana en l'antiguitat clàssica caracteritzada per una forma de govern autocràtic. El naixement de l'imperi ve precedit per l'expansió de la seva capital, Roma, que va estendre el seu control a l'entorn del mar Mediterrani. Sota l'etapa imperial els dominis de Roma van seguir augmentant, i arribaren a la màxima extensió durant el regnat de Trajà, des de l'oceà Atlàntic a l'oest fins a les ribes del mar Caspi, el mar Roig i el golf Pèrsic a l'est, i des del desert del Sàhara al sud fins a les terres boscoses a la vora dels rius Rin i Danubi i a la frontera amb Caledònia al nord. La superfície màxima estimada en seria d'uns 6,5 milions de km².
El terme és la traducció de l'expressió llatina Imperium Romanum, que no significa altra cosa que el domini de Roma sobre aquest territori. Polibi va ser un dels primers cronistes a documentar l'expansió de Roma encara com a república. Durant gairebé tres segles abans de Cèsar August, Roma havia adquirit nombrosos dominis en forma de províncies directament sota administració senatorial o sota gestió consular, i també mitjançant pactes d'adhesió com a protectorats d'estats aliats. La seva principal competidora en aquella època era la ciutat púnica de Cartago, que rivalitzava amb la de Roma i per això va ser la primera gran víctima de la república. Les guerres púniques van obligar Roma a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica, i a poc a poc va anar adquirint nous dominis que havia d'administrar, com Sicília, Sardenya, Còrsega, Hispània, Il·líria, etc.
Els dominis de Roma es van fer tan extensos que aviat van ser difícilment governables per un Senat incapaç de moure's de la capital ni de prendre decisions amb rapidesa. Així mateix, un exèrcit creixent va revelar la importància que tenia posseir l'autoritat sobre les tropes, amb vista a obtenir rèdits polítics. Així va ser com van sorgir personatges ambiciosos amb l'objectiu principal del poder. Aquest va ser el cas de Juli Cèsar, que no sols va ampliar els dominis de Roma conquerint la Gàl·lia, sinó que va desafiar l'autoritat del Senat romà.
L'Imperi Romà com a sistema polític va sorgir després de les guerres civils que van seguir la mort de Juli Cèsar, en els moments finals de la República Romana. Es va alçar com a mandatari absolut de Roma, fent-se nomenar dictator. Aquesta gosadia no va agradar als membres del Senat romà, que van conspirar contra ell i l'assassinaren durant els Idus de març a les mateixes escalinates del Senat, restablint així la república, però la seva tornada seria efímera. El precedent no va passar desapercebut per al jove fill adoptiu de Cèsar, Octavi August, que seria enviat anys més tard a combatre contra l'ambiciosa aliança de Marc Antoni i Cleòpatra VII.
Al seu retorn victoriós, la implantació del sistema polític imperial sobre un imperi territorial que de fet ja existia, fou inevitable, tot i mantenir les formes republicanes. August va assegurar el poder imperial amb importants reformes i una unitat política i cultural (civilització grecoromana) centrada en els països mediterranis, que mantindrien la seva vigència fins a l'arribada de Dioclecià, que va tractar de salvar un imperi que queia cap a l'abisme. Va ser aquest últim qui, per primera vegada, va dividir l'imperi per facilitar-ne la gestió. L'imperi es va tornar a unir i separar en diverses ocasions seguint el ritme de guerres civils, usurpadors i repartiments entre hereus al tron fins que, a la mort de Teodosi I el Gran, va quedar definitivament dividit.
Finalment el 476 Odoacre va deposar l'últim emperador d'Occident, Ròmul Augústul. El Senat va enviar les insígnies a Constantinoble, la capital d'Orient, formalitzant així la capitulació de l'imperi d'occident. L'imperi oriental prosseguiria diversos segles més sota el nom d'Imperi Romà d'Orient, fins que el 1453 Constantinoble va caure sota l'Imperi Otomà.
El llegat de Roma va ser immens, tant és així que diversos van ser els intents de restauració de l'imperi, almenys en la seva denominació. En destaca l'intent de Justinià I, per mitjà dels seus generals Narsès i Belisari, el de Carlemany, així com el del mateix Sacre Imperi romanogermànic, però cap va arribar mai a reunificar tots els territoris de la Mediterrània com una vegada va aconseguir la Roma dels temps clàssics.
Amb el col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident va finalitzar el que s'ha anomenat en la historiografia l'edat antiga i donà pas a l'alta edat mitjana. Per a la fase medieval de l'Imperi Romà, vegeu Història de l'Imperi Romà d'Orient.
| 7Història
|
Zecharia Sitchin (Bakú, 11 de juliol de 1920 – Nova York, 9 d'octubre de 2010) va ser un autor de llibres que va proposar una explicació sobre els orígens de l'home que involucraven antics astronautes. Sitchin va atribuir la creació de l'antiga cultura sumèria als Anunnaki, que va afirmar que era una raça d'extraterrestres d'un planeta més enllà de Neptú anomenat Nibiru. Va afirmar que la mitologia sumèria suggereix que aquest hipotètic planeta de Nibiru es troba en una òrbita el·líptica allargada de 3600 anys al llarg del Sol. S'han venut milions d'exemplars dels seus llibres a tot el món i s'han traduït a més de 25 idiomes.
Científics i acadèmics han rebutjat les idees de Sitchin, que descarten la seva tasca com a pseudociencia i pseudohistòria. El seu treball ha estat criticat per la metodologia defectuosa i les males traduccions de textos antics, així com per les afirmacions astronòmiques i científiques incorrectes.
| 7Història
|
Zhongshan (中山國, Zhōngshān Guó en pinyin) fou un estat a la Xina, durant la dinastia Zhou que correspon amb força aproximació al territori de la moderna prefectura de Baoding, a Hebei. La capital fou Zhongshan, que a partir de la dinastia dels Han orientals i fins a la dinastia Tang fou un centre econòmic i capital dels Yan posteriors durant el regnat del seu primer emperador.
Va quedar sota protecció de Wei durant el període dels Regnes Combatents i després va recuperar la independència per un temps. El seu cinquè rei fou Cuo que va regnar 15 anys; va succeir al seu pare, el duc Cheng, sobirà de Zhongshan i va expandir l'estat al que va portar al seu apogeu. Va fer la guerra a l'Estat de Yan, al nord, i a Zhao, al sud (Zhao va quedar pràcticament partit en dos zones una al nord i una al sud), i va deixar l'estat amb una extensió del doble de la que tenia abans. La seva tomba és un monument arqueològic situat a Sanji, Pingshan, a Hebei, prop de la ciutat de Lingshou (靈壽) al riu Hutuo.
Va caure finalment en mans del regne de Zhao el 295 aC.
| 7Història
|
La família Metz és una família de Luxemburg que va tenir un paper prominent en la política i la indústria en la meitat i finals del segle xix i principis del segle xx. El cap de família va ser Jean Metz, que va tenir nou fills. Aquesta segona generació va incloure Auguste Metz, Charles Metz i Norbert Metz, que van ser líders polítics liberals durant les primeres etapes de la independència de Luxemburg, a la meitat del segle xix. Aquests tres germans van contribuir a definir la vida política i econòmica luxemburguesa a mitjan segle xix, i alguns dels seus fills també van ser líders polítics i industrials.
Membres de la família Metz també es van casar amb altres famílies famoses i poderoses de Luxemburg, com les famílies Le Gallais, Vannérus, Laval i Laeis.
| 7Història
|
Karahna fou una ciutat del sud-est de Hattusa, a la Terra Alta Hitita, conquerida pels kashkes de la ciutat hegemònica de Pishuru vers el 1300 aC. Correspon a la ciutat turca de Sulusaray.
| 7Història
|
Aquest és un recull dels Estats existents als diferents continents del planeta segons les Edats històriques
| 7Història
|
Urraca de Portugal o Urraca de Borgonya i Savoia (Coïmbra, 1151 - 1188) fou infanta de Portugal i reina consort de Lleó (~1165 - 1175).
Filla del primer rei de Portugal Alfons I de Portugal i la seva esposa Mafalda de Savoia. Era neta per línia materna del duc Amadeu III de Savoia. Vers el 1165 es casà amb el rei Ferran II de Lleó. D'aquest matrimoni tingueren: l'infant Alfons IX de Lleó (1171 - 1230), rei de Lleó i casat el 1197 amb Berenguera de Castella. Urraca fou repudiada per Ferran II i el 1175 aquest matrimoni fou anul·lat pel Papa Alexandre III.
| 7Història
|
Llista d'esdeveniments, segons el calendari actual:
Llista condensada d'aniversaris històrics:
| 7Història
|
Josep Maria Solé i Sabaté (Lleida, 1950) és un historiador català, especialitzat en la Guerra civil espanyola i la seva postguerra. També ha dirigit i presentat programes de ràdio i televisió, amb tertúlies sobre l'actualitat o sobre la història recent de Catalunya.
| 7Història
|
Sàpiens és una revista en llengua catalana de divulgació històrica i periodicitat mensual. Pertany a Sàpiens sccl, empresa cooperativa que forma part del grup SOM. Es distribueix a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià.Sàpiens té per objectiu divulgar la història dels Països Catalans i del món. Els seus articles normalment abracen des de la prehistòria fins a l'edat contemporània, i tracten una àmplia varietat temàtica que inclou, entre d'altres, política, cultura, economia, natura, gastronomia i ciència. La revista porta a terme investigacions per aportar dades a fets històrics poc coneguts o ignorats de la història dels Països Catalans. Cada número compta amb la col·laboració de persones de l'àmbit acadèmic, tant escrivint articles com assessorant als periodistes.
Segons l'Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), durant el 2007 Sàpiens va tenir un tiratge mitjà de 31.199 exemplars i una mitjana de vendes de 21.395 exemplars. El 2009, tanmateix, li donava un tiratge mitjà de 30.312 i una difusió de 19.864.Per la seva banda, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, impulsat per la fundació Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, en la seva segona onada de 2009 (març 2008-febrer 2009) va donar a Sàpiens 93.000 lectors mensuals de mitjana al Principat de Catalunya.
| 7Història
|
Els Caminesi o Da Camino foren una família italiana que va governar principalment a Ceneda, Treviso, Feltre i Belluno.
L'ancestre fou Guiticillo, un llombard que va construir el castell de la Vall de Montaner cap al 958. El seu fill Guiu de Montanara, fou senyor del castell de la Vall de Montaner el 1014; i el seu fill Guidono de Montanara el va seguir.
Albert el Croat, fill de Guidono, va fundar el 1089, junt amb son germà Guecellone I, el castell de Camino, que havia rebut en feu del comte de Porcia. Guecellone I de Montanara era senyor de Serravalle, Valmareno, Roganzuolo, Fregona, Credazzo, la Motta i Cessalto i va morir el 1116. El seu fill Gabriel i el seu net Bartomeu I continuaren la línia de senyors de Camino
Albert el Croat 1089-?
Guecellone I de Montanara (fill) 1089-1116
Gabriel I Regolo (fill) 1116-1164
Bartomeu I (fill) senyor de Camino 1164-?
Guecellone II (germà) senyor de Camino i castellà de Soligo c. 1180-1190
Gabriel II (fill) c. 1183-1186Un altre germà de Bartomeu I, Gironci, fou castellà de Soligo i va inaugurar la línia dels castellans de Soligo
Gironci (germà) després del 1190, castellà de Soligo.
Guecellone II (germà)
Conrat (fill de Gironci) castellà di Soligo.
Biaquino II (fill), castellà di Soligo.
Guecellone V (germà), castellà di Soligo c. 1195
Rizzardo I (germà de Guecellone V), castellà de Soligo.
Serlanone (fill de Guecellone IV), castellà di Soligo. Últim castellà doncs va passar a uns cosins que el van vendre i el van recomprar el 1212Un altre germà de Bartomeu, Guecellone II di Camino fou comte de Collefosco i de Ceneda, castellà de Soligo, Zumelle i Serravalle, senyor de Treviso, Feltre i Belluno del 1183 al 1185 i del 1186 al 1188. El seu fill Gabriel II fou senyor de Camino.
Guecellone III (fill de Gabriel II) 1188-1245, fou comte de Ceneda di Sopra (amb els castells de Zumelle, Soligo, Valdimareno, Serravalle, Forminica, Regenzuolo, Fregana, Corginano i Cavalano)
Biaquino II "il Crociato" (germà de Guecellone III) 1188-1227, fou Comte de Ceneda di Sotto (castells de Camino, Credazzo, Castelnuovo, la Motta di Livenza, Cessalto i Oderzo), senyor de Treviso, Feltre e Belluno junt amb son germà 1188-1191, podesta de Belluno el 1218.
Tolbert (Albert) II (germà de Biaquino II) fou comte de Ceneda i de Collefosco i va morir el 1194.
Gabriel III (germà d'Albert II) fou comte de Zumelle (del que va vendre la meitat el 1188), castellà d'Oderzo el 1190, i podesta de Parma el 1217.Guecellone III va deixar sis fills, i entre ells:
Biaquino III comte de Ceneda di Sopra; Capità General i senyor de Treviso, Belluno i Feltre del 15-10-1283 al 1294. Va rebre el castell de Cavallano el 1289
Gerard II comte indivís de Ceneda di Sopra; ermità, Canònic de Ceneda
Rizzardo II, comte indivís de Ceneda di Sopra.Biaquino el Crociato va deixar dos fills (i una filla):
Guecellone V, comte de Ceneda di Sotto, Podesta de Treviso 1240-241, investit pel Papa amb Oderzo i Fregna amb Ceneda; parteix els dominis amb son germà Tolbert II ni es va quedar amb Camino, Castelnuovo, Credazzo, Orderzo, Motta i Cessalto.
Tolbert II (germà) 1218-1260 comte de Ceneda di Sotto.Biaquino III va deixar dotze fills, entre ells:
Tisó comte de Feltre i Belluno 1247-1256
Gerard III 1294-1307 comte de Ceneda di Sopra, Capità General i senyor de Treviso, Belluno i Feltre 1266-1307 (senyor perpetu des del 1283).
Serravalle (germà bastard de Tisó i Gerard, bastard) Vicari general de Treviso 1304-1314Tolbert II va deixar dos fills (el primer va tenir un sol fill):
Biaquino V (1260-1274), Comte de Ceneda di Sotto i senyor de Camino i Credazzo
Lancellotto (fill de Biaquino V) 1274-1320, comte de Ceneda di Sotto i senyor de Camino, Credazzo, Castelnuovo, la Motta di Livenza, Cessalto, Oderzo i Portobuffoletto.
Guecellone VI (germà de Biaquino V) 1260-1272 Comte de Ceneda di Sotto i senyor de Credazzo, Camino, la Motta di Livenza, Oderzo i Cessalto.Guecellone V va deixar cinc fills, entre ells:
Biaquino IV comte de Ceneda di Sotto 1242-1257
Rizzardo III comte de Ceneda di Sotto 1242-1259Gerard III va deixar 10 fills, i entre ells:
Rizzardo IV 1307-1312, comte de Ceneda di Sopra, capità General i senyor de Treviso, Belluno i Feltre, vicari Imperial 1311-1312.
Guecellone VII 1312-1324, comte de Ceneda di Sopra, Capità General i senyor de Treviso, Belluno i Feltre del 12-4-1312 al 6-12-1312, en què fou deposat
Gabriel IV 1324-1333, comte de Ceneda di Sopra (frare dominic)Guecellone VII va deixar cinc fills i entre ells
Gerard IV que va morir jove, comte nominal de Ceneda di Sopra.
Rizzardo VI, comte de Ceneda di Sopra 1324-1335. Al morir Ceneda va passar a l'esglésiaGuecellone VI va deixar tres fills:
Tolbert III, comte de Ceneda di Sotto i senyor de Camino, Credazzo, Castelnuovo, la Motta di Livenza, Cessalto e Oderzo 1306-1317, podesta de Treviso 1298, podesta de Belluno 1306. Cedeix Castelnouovo el 1307 a canvi de Portobuffoletto, Corbanesio i Turso.
Biaquino VI (fill) 1317-1336, comte de Ceneda di Sotto y senyor de Camino, Credazzo, La Motta di Livenza, Cessalto, Oderzo, Portobuffoletto, Corbanesio e Turso
Gabriel V (va morir jove), Comte de Ceneda di Sotto.Tolbert III va deixar un fill mascle assassinat el 1336:
Biaquino VII (germà) 1317-1336 Comte di Ceneda di Sotto, Capità de Conegliano el 1315.Biaquino VI va deixar un fill i aquest va deixar dos fills:
Guecellone VIII c. 1318, Comte de Ceneda di Sotto,
Gerard VI (fill) 1318-1335 (senyor 1335-1349), Comte de Ceneda di Sotto, senyor de Camino, Credazzo, la Motta di Livenza, Cessalto, Oderzo, Portobuffoletto, Corbanesio i Turso; el 1340 es va dividir amb son germà el dominis i va rebre Camino, Portobuffoletto e Cordignano.
Rizzardo VII (germà) 1318-1354, Comte di Ceneda di Sotto, senyor de Serravalle, Valmareno, Formeniga, Roganzuolo, Fregona, Cavolano, Cordignano i Solighetto el 1337; el 1340 es repartí els dominis amb son germà i va rebre Motta, Cessalto, Fregona i Costa di Valmareno.Gerard VI va deixar dos fills mascles:
Giovanni 1349- 1374 (eclesiàstic) comte nominal
Guecellone IX (germà 1349- 1390 comte de Ceneda di Sotto, senyor de Camino, Oderzo, Motta di Livenza, Cessalto, Oderzo, Portobuffoletto, Corbanesio i TursaGuecellone IX va deixar dos fills mascles:
Carlo 1390-1411 (+ 1422), comte de Ceneda di Sotto, senyor de Camino, Oderzo, Motta di Livenza, Cessalto, Oderzo, Portobuffoletto, Corbanesio i Turso (confiscats per Venècia el 1411)
Gerard VIII (germà) 1390-1414 o 1415), Comte de Ceneda di Sotto i annexes, tot confiscat per Venècia el 1411.Rizzardo VII va deixar dos fills mascles:
Biaquino VIII (va morir jove), Conte di Ceneda di Sotto,
Tolbert IV 1354-1360, Comte de Ceneda di SottoTolbert IV va deixar tres fills:
Gerard VII c. 1350-1391 Conte di Ceneda di Sotto, per una traïció a Venècia se li van confiscar Solighetto, Cessalto i Valmareno i més tard es va confiscar el comtat.
Rizzardo X 1360-1383, Comte di Ceneda di Sotto
Biaquino 1360-?, Comte de Ceneda di Sotto
| 7Història
|
La generació silenciosa és la cohort demogràfica que segueix la Gran generació i precedeix els baby boomers. La generació es defineix generalment com les persones nascudes entre 1928 i 1945. S'estima que el 2020 la generació silenciosa conformava el 3,5% de la població mundial.En els Estats Units, la generació va ser comparativament petita perquè la Gran Depressió dels anys 1930 i la Segona Guerra Mundial, a principis i mitjans de la dècada del 1940, van fer que la gent tingués menys fills. Inclou a la majoria dels que van lluitar durant la Guerra de Corea. S'assenyala que van formar el lideratge del moviment pels drets civils, així com la majoria silenciosa.
| 7Història
|
L'historicisme (en alemany, historismus) designa aquelles doctrines filosòfiques que consideren tota la realitat humana com el producte d'un esdevenir històric i la condició humana com a inscrita en unes coordenades existencials ineludibles de naturalesa històrica, lingüística... S'empra a partir del romanticisme alemany.
El concepte pot ser entès de dues maneres diferents. És, d'una banda, una noció usada en el debat al voltant de la filosofia de la història per descriure la tesi de la radical dependència del present respecte del passat d'un grup. Per als romàntics, l'historiador autèntic havia de ser alhora historiador i profeta. (Troeltsch), de manera que la història havia d'oferir també les claus bàsiques per a interpretar el futur. Aquesta tesi ha estat debatuda, amb arguments diversos, per filòsofs com Edmund Husserl, Ernst Troeltsch i Martin Heidegger.
Però l'historicisme fou, a més, un moviment d'historiadors, liderats per Niebuhr i l'antihegelià i herderià Ranke, molt important en el segle xix, que afirmà la historicitat radical de les formes de vida i es dedicà a l'estudi de la història nacional que per a ell és la forma en què la Idea d'humanitat es realitza temporalment, tesi que ha tingut, a més, influències significatives en el pensament feixista del segle xx. Per a l'historicisme, l'Historik (la teoria de la història) condensa el moviment de refundació i de codificació de les regles del mètode històric. En aquest sentit l'historicisme és estàtic i això l'oposa a la historicitat concreta que sempre és dinàmica.
Conceptualment, l'historicisme és adversari de la Il·lustració. Mentre per als il·lustrats, i bàsicament per a Voltaire, la història és l'expressió del progrés de la raó, per als historicistes en la història es retroba bàsicament l'esperit del poble d'essència eterna.
En definitiva, l'historicisme es concep com un tipus de determinisme (del present respecte del passat) i del col·lectiu respecte als individus concrets, i tendeix a relativitzar conceptes com el de veritat històrica. Per això ha estat condemnat reiteradament pel pensament cristià. Segons l'encíclica Fides et ratio, per comprendre correctament una doctrina del passat, aquesta ha de ser presentada en el seu context històric i cultural, però la contextualització tot i ser necessària no és cap condició suficient. L'historicisme consisteix al contrari a establir la veritat d'una filosofia a partir de la seva adequació a un període determinat i una tasca determinada en la història, negant almenys implícitament la validesa perenne de la veritat.
| 7Història
|
La Casa de Bernadotte és la darrera i actual dinastia reial que governa Suècia. El primer Bernadotte que accedí al tron de Suècia, fou el mariscal Jean-Baptiste Bernadotte, adoptat pel darrer rei de la dinastia Holstein-Gottorp, Carles XIII de Suècia que no tenia descendència legítima. En morir el rei suec, Jean Baptiste Bernadotte pujà al tron el 1818 amb la seva esposa, Désirée Clary, una jove marsellesa. El seu únic fill, Òscar, seria nomenat hereu al tron i futur rei Òscar I de Suècia i de Noruega.
| 7Història
|
Juan Manuel Sánchez Gordillo (Marinaleda, 5 de febrer de 1952) és un polític, sindicalista i professor d'història andalús, dirigent polític del Col·lectiu d'Unitat dels Treballadors - Bloc Andalús d'Esquerres (CUT-BAI) i d'Esquerra Unida (IU), així com sindical del Sindicat d'Obrers del Camp (SOC).
| 7Història
|
Sapais (llatí: Sapaei, grec Σαπαῖοι o Σάπαιοι) foren un poble traci que ocupava la part sud de les muntanyes Pangeos a la rodalia d'Abdera. Estrabó els esmenta com sapes (sapae, Σάπαι), i pensa que són els mateixos que els sints (sinti). Els pas dels sapes, un pas de muntanya de la via Egnàtia, era situat a menys de 30 km de Philippi i per tant el seu país hauria de ser entre Neàpolis i Abdera. La seva ciutat principal és anomenada Sapaica (Σαπαϊκή) per Esteve de Bizanci.
| 7Història
|
El príncep Fuminaro Konoe (近衞 文麿), també dit Konoye (12 d'octubre, 1891-16 de desembre, 1945) va ser el trenta-quatrè Primer ministre del Japó.
| 7Història
|
Maurice Herbert Dobb (Londres, 3 de setembre de 1900 - 17 d'agost de 1976), fou un historiador i economista marxista que va destacar pel seu treball vers el mode de producció feudal i la seva carrera acadèmica a la Universitat de Cambridge.
| 7Història
|
Els Hohenstaufen o els Staufer van ser una dinastia de reis germànics (1138-1254), i molts d'ells també van ser coronats Sacres Emperadors Romans i Ducs de Suàbia. Hom els identifica també com els gibel·lins en el conegut conflicte entre güelfs i gibel·lins. El 1194 els Hohenstaufen també van esdevenir Reis de Sicília. La dinastia rep el nom del Castell de Hohenstaufen, situat a la muntanya del mateix nom prop de Göppingen (Suàbia), que va ser construït pel primer membre conegut de la dinastia: Frederic I, duc de Suàbia.
| 7Història
|
Memòria històrica és un concepte ideològic i historiogràfic de desenvolupament relativament recent, que pot atribuir-se en la seva formulació més comuna a Pierre Nora, i que ve a designar l'esforç conscient dels grups humans per trobar amb el seu passat, sigui real o imaginat, valorant-ho i tractant-lo amb especial respecte. Es comprèn com un esforç actual per part de la societat i de les institucions d'un país per recuperar part de la seva història passada.Conceptes confluents són el de memòria col·lectiva, el de política de la memòria (politics of memory) o política de la història (Geschichtspolitik). Les formulacions i definicions poden ser molt diferents, com la plantejada per Maurice Halbwachs en la seva obra pòstuma La memòria col·lectiva, on la defineix com la memòria d'esdeveniments no viscuts directament, sinó transmesos per altres mitjans, un registre intermedi entre la memòria viva i les esquematizaciones de la disciplina històrica.La UNESCO té el seu propi programa de Memòria Històrica, anomenat Memòria del Món.
L'aplicació del concepte suscita notables discrepàncies, especialment en implicar la fixació de fets i processos històrics, d'interpretació no unívoca, en algun tipus de "relat", alternatiu a uns altres, que en casos extrems pot convertir-se en una "veritat oficial" (la negació de la qual pot fins i tot ser perseguida legalment) o en una veritat "políticament correcta" o "pensament únic" (imposats informalment).
| 7Història
|
Hecatòmnides o dinastia hecatòmnida era una dinastia de sàtrapes de Cària que va governar el país al segle iv aC.
Els caris van pertànyer al regne de Lídia i després de la conquesta persa del regne van ser subjectes de l'Imperi de Cir II el gran. Darios I el Gran va incloure el país a la primera satrapia amb Lícia i altres. El 499 aC van participar en la revolta de Jònia i van resistir al perses. Després de la conquesta de Milet per Pèrsia el 494 aC les ciutats càries es van sotmetre.
Els perses van establir un govern dirigit per un sàtrapa i un sub sàtrapa que de fet van esdevenir independents. Cap a l'any 395 aC va ser nomenat sàtrapa Hecatompos (o Hecatomnos), un governant local, que va donar nom a la dinastia que durant el segle IV aC havia de regir Cària. Artaxerxes II de Pèrsia va estar en guerra contra els cadusis i els egipcis i això va afavorir l'autonomia cària i Hecatompos va començar a actuar com a sobirà independent. Dominava Milet en el marc del seu govern, el que li donava un cert poder i accés a la cultura grega; encara que fascinat per l'hel·lenisme, es va mantenir lleial a Pèrsia
El 377 aC a la mort d'Hecatomnos, el va succeir el seu fill Mausol. En aquell moment els perses lliuraven l'anomenada guerra cadúsia i estaven també en guerra a Egipte. Mausol va romandre lleial i va combatre a Ariobarzanes de Dascilios, el sàtrapa rebel de la Frígia Hel·lespòntica (vers 365 aC), però després de la guerra, el 363 aC, va participar en la revolta general dels sàtrapes de l'Àsia Menor (Mausol, Orontes, Autofradates de Lídia, i Datames, aliats a Nectabeu I d'Egipte). Tot i la derrota dels rebels, Mausol va saber conservar Cària, però va haver de permetre la instal·lació d'una guarnició persa a Halicarnàs, on havia establert la seva nova capital. Mausol, tot i respectar els déus perses i grecs, conservà la religió nacional dels caris com abans havia fet el seu pare.
El 357 aC va ajudar els aliats d'Atenes revoltats, com Quios, Kos, Rodes i Bizanci, que es van convertir en els seus aliats. Les ciutats gregues de Cària també disposaven d'una completa autonomia.
Mausol estava casat amb la seva germana (segurament germanastra) Artemísia II, que a la seva mort el va succeir i va regnar dos anys. Va fer construir el Mausoleu d'Halicarnàs que es va acabar després de la seva mort l'any 351 aC. El tron va passar al seu germà Idrieu, casat igualment amb una germana (germanastra ben segur) de nom Ada de Cària. Idrieu va morir el 344 aC i la seva dona Ada el va succeir, però el seu germà Pixòdar la va enderrocar circa el 341 aC. Ada es va mantenir a Alinda i alguna altra ciutat.
Pixòdar va morir el 335 aC i el va succeir el seu gendre, un noble persa de nom Orontobates, casat amb la seva filla. Durant el seu regnat, el rei Artaxerxes III de Pèrsia havia dominat Egipte i podia limitar l'autonomia de Cària, cosa que finalment va passar el 335 aC.
L'any 334 aC Alexandre el Gran va conquerir Cària. Ada li va oferir una aliança i Alexandre la va reconèixer com a sàtrapa i li va retornar el govern (potser l'any 333 aC) que va conservar fins a la seva mort el 326 aC. Amb Ada va acabar la dinastia.L'any 323 aC Cària va ser donada a Asandre, un dels generals macedonis, segons diuen Diodor de Sicília i Foci.
| 7Història
|
El període Azuchi-Momoyama (安土桃山時代, , Azuchi-Momoyama jidai?) començà a la fi del període Sengoku i finalitzà amb la política d'unificació del shogunat Tokugawa després de la victòria de Tokugawa Ieyasu sobre Ishida Mitsunari a la batalla de Sekigahara l'any 1600, que donà pas al període Edo. Aquest període de la història japonesa es va estendre des de l'any 1568 fins al 1600. Comprèn gran part del mandat d'Oda Nobunaga i a totalitat del mandat del seu successor, Toyotomi Hideyoshi.
| 7Història
|
Parparra o Barbarra fou una ciutat hitita, situada al límit del país dels kashka, propera a la fortalesa d'Almina, restablerta pel rei Subiluliuma I. El gal kuš Hannutti hi fou atacat pels kashka, que aprofitaren un brot de malaltia que afectava l'exèrcit hitita per llançar una ofensiva, però foren vençuts.
| 7Història
|
La familia Appiani fou una familia italiana originada a Pisa. El seu ancestre fou el notari Guarnito d'Appiani, oriünd d'Appiani, prop de Pontedra, que va morir el 1255. Va deixar un fill de nom Jacopo Appiani mort el 1290 el qual fou el pare de Benvenuto Appiani, notari a Pisa i capità de la corporació de notaris que al seu torn fou el pare de Vanni Appiani, notari a Pisa, i canceller del senat de Lucca el 1347, que fou decapitat a Pisa el 28 de maig de 1355.
Vanni fou el pare de Jaume I Appiani primer senyor de Piombino. Els Appiani van governar Piombino des del 30 d'octubre del 1392 fins al 1634. El 1603 a la mort de Jaume VII del Piombino, l'herència va entrar en litigi i un cosí, Carles del Piombino, es va proclamar príncep però fou enderrocat pels espanyols que finalment van reconèixer la successió a Isabel del Piombino, germana gran de Jaume VII. Aquesta va renunciar el 1624 en favor de la seva filla Polissena de Mendoza, que uns anys després (1632) es va casar amb Nicolau Ludovisi, però altre cop va entrar en litigi, i Horaci del Piombino, fill de Carles, es va proclamar príncep el 1626 i el 1628 Espanya va assolir el dret feudal i el va reconèixer. Finalment però Nicolau en fou reconegut príncep i investit el 24 de març de 1634 contra el pagament de més d'un milió de florins, i fou confirmat per diploma imperial de 21 d'abril de 1634. El 1635 va poder prendre possessió del feu, que li fou confirmat el 8 de novembre de 1638 amb el marquesat de Populònia i les senyories annexes, i el 16 de maig de 1658 va afegir encara el títol de príncep de Venosa, heretat de la família Gesualdi o Gesualdo.
| 7Història
|
Els ducats de França foren inicialment entitats militars que van derivar cap a unitats territorials; però després el ducat es va lligar cada vegada més a la condició de par del regne, la majoria dels quals foren ducs.
El títol de duc amb els merovingis anava lligar al comandament militar a una província; el cap de l'exèrcit o milícia de cada província portava el títol de dux. Sota els carolingis el dux era un comte que tenia autoritat militar i política sobre diversos comtes, però aquesta autoritat cada vegada era més nominal, encara que portar el títol ducal augmentava el prestigi.
Posteriorment els grans oficials, vassalls directes de corona, electors primitius de la reialesa quan encara no estava establerta la primogenitura, o que designaven la regència, foren designats com a pars que al començament foren dotze (sis eclesiàstics i sis laics). Després del segle xiii quan les terres dels pars laics havien anat a la corona, els seus dominis foren donats en atribut personal a prínceps de la casa reial i els pars llavors només van tenir un paper cerimonial.
La pairia era un ofici de la corona i no un títol de noblesa; eren par els nobles més fidels; al segle xvi alguns senyors foren fets pars. Els pars tenien un feu al que anava lligat l'ofici, i era hereditària. Era purament honorifica amb alguns privilegis quant a seure al parlament de París o ser jutjats per un tribunal especial format per altres pars. L'antiguitat en la creació augmentava la seva dignitat. Després del 1814 es va crear una cambra de pars per formar un poder legislatiu; en els Cent Dies, Napoleó va designar també pars. La segona restauració va restablir la cambra de pars que eren designats de manera hereditària, però el 1830 aquesta condició fou suprimida.
| 7Història
|
Gilbert de Clare, 7è comte de Gloucester (anglès: Gilbert de Clare) (Christchurch, 2 de setembre de 1243 – Monmouth, 7 de desembre de 1295), va ser un poderós noble anglès. També era conegut com "Roig" Gilbert de Clare o "The Red Earl", probablement pel seu color de cabell o pel seu temperament ardent a la batalla. Va ocupar el senyoriu de Glamorgan, que era un dels més poderosos i rics dels senyorius de la marxa gal·lesa, així com més de 200 mansions angleses (172 en honor dels Clare).
| 7Història
|
Gruneis (en llatí grunaei, en grec grunaioi o grinaioi) foren un poble escita esmentat per Claudi Ptolemeu que no ha pogut ser situat geogràficament.
| 7Història
|
Època preestadística és un concepte utilitzat per la demografia i per altres ciències socials, per al·ludir al període anterior a l'existència de censos de població moderns, és a dir, amb finalitat estrictament demogràfica i amb una periodicitat establida per l'Estat. A Espanya, el primer cens de la sèrie estadística es va fer l'any 1857, per la qual cosa, tots els registres anteriors pertanyen a l'època preestadística.
| 7Història
|
La casa d'Emparán (castellà), Emparan o Enparan (euskera) és un dels antics llinatges de la província de Guipúscoa, prestigiosa de ser parents majors a l'època anterior a les vint-i-quatre cases qualificades pel monarca Carles I. El cognom Emparán/Emparan, d'origen basc de la ciutat d'Azpeitia, va passar a Hondarribia, Irun i Lasarte-Oria, tots a Guipúscoa; una branca oriünda d'Azpeitia es va cognomenar Martínez d'Emparan.
Va tenir aquest noble llinatge la seva primitiva casa solar, de parent major i gran autoritat, amb una torre forta, en la parròquia de Sant Sebastià de Soreasu de la vila d'Azpeitia, i els seus cavallers van gaudir del privilegi que els monarques els comuniquessin el naixement o la mort de tots els seus parents. Durant les guerres de bàndols a Guipúscoa va pertànyer al bàndol d'Oñaz i va ser una de les vint-i-quatre famílies que tenien vot en les Corts.
| 7Història
|
República Soviètica Hongaresa fou el nom amb què es conegué Hongria mentre va ser governada per la unió del Partit Socialdemòcrata i el Partit Comunista, entre el 21 de març i el 4 d'agost de 1919.
Aquest estat no va ser reconegut ni per França, ni pel Regne Unit, ni pels Estats Units. Fou el primer govern comunista format a Europa després que la Revolució d'Octubre russa atorgués el poder als bolxevics.
| 7Història
|
Anuario de Estudios Medievales (AEM) és una revista d'història medieval editada a Barcelona des de 1964.
| 7Història
|
La llista de fallides de deute sobirà indica els estats del món, i l'any, que van ser incapaços de fer front a les seves obligacions financeres dins dels terminis pactats. Aquestes fallides inclouen:
Un fallida del deute sobirà, on un govern suspèn el reemborsament del deute públic.
Un pla de reestructuració del deute on el govern, d'acord amb altres països o unilateralment, redueix els seus reemborsaments de deute.
Assistència del Fons Monetari Internacional o d'altres fonts financeres internacionals a un estat.Els deutes podrien ser amb fonts privades dins d'un país, amb inversors estrangers, o amb d'altres països.
| 7Història
|
La història universal és el conjunt de fets i processos que s'han desenvolupat entorn a l'ésser humà, des de l'aparició dels primers homínids fins a l'actualitat. Aquesta història està marcada tant per una successió gradual de descobertes i nous invents, com per desenvolupaments més accelerats lligats a canvis de paradigma i a períodes revolucionaris, que han fet possible l'evolució material, social i espiritual de la humanitat.
En la història registrada, i en oposició a la prehistòria, cal destacar un fet rellevant esdevingut de manera independent a diversos llocs de la Terra: la invenció de l'escriptura. Aquest fet ha fet possible l'existència d'un mitjà per difondre i preservar de manera més duradora el coneixement adquirit. L'escriptura, al seu torn, ha esdevingut una necessitat fonamental arran de l'aparició de l'agricultura, del desenvolupament d'assentaments estables i de l'aparició del comerç.
Les primeres grans civilitzacions es van desenvolupar a les vores de grans rius. Una de les primeres a aparèixer, entre el 4000 i el 3000 aC, va ser la dels sumeris, a Mesopotàmia, paraula que en grec significa "entre rius" (μέσος, "entre" i ποταμός, "riu"). Altres civilitzacions també s'han desenvolupat al costat de rius, com la dels egipcis al Nil, la de la vall de l'Indus, i les de l'Antiga Xina a la vora del riu Groc.
De manera progressiva la majoria dels éssers humans d'Europa, d'Àsia i de l'Àfrica del Nord passen a dependre d'estats més o menys organitzats, procés que també succeeix a Mèxic i a la part occidental d'Amèrica del Sud. A poc a poc, totes les regions i poblacions del globus cauen sota la tutela d'un o un altre estat fins que el tractat de Berlín de 1878 distribueix els darrers territoris desocupats, amb l'excepció de l'Antàrtida. Tot i així continuen havent-hi territoris que de facto no són controlats per cap estat, tribus més o menys aïllades autosuficients i persones a tot el globus que no se senten formar part de cap estat.
La història se sol dividir en quatre grans períodes:
Edat antiga, fins al voltant del segle vi, amb l'Orient Pròxim, el Mediterrani bressol de l'antiguitat clàssica, la Xina, i l'Índia.
L'edat mitjana, des del segle vi fins al segle xv.
L'edat moderna, des del segle xiv fins al 1750, que inclou el Renaixement europeu.
L'edat contemporània, iniciada cap al 1750, amb la Il·lustració i la Revolució Industrial, i arriba fins avui en dia.A Europa, habitualment s'ha agafat la data de la caiguda de l'Imperi Romà occidental (476) com el moment en què finalitza l'Edat antiga i comença l'edat mitjana. Un mil·lenni després, a mitjan segle xv, Johannes Gutenberg inventà la impremta moderna, usant la tipografia, revolucionant la comunicació, i impulsant el Renaixement europeu i la revolució científica.Al segle xviii, el desenvolupament del coneixement i la tecnologia, especialment a Europa, va assolir una massa crítica que va fer possible la Revolució Industrial. Aquest increment tan espectacular, d'una banda, del coneixement, la tecnologia i el comerç i, de l'altra, en consonància, de l'augment del potencial destructor de la guerra, han generat una situació que en l'actualitat afecta el conjunt de comunitats que habiten la Terra.
| 7Història
|
La Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) es va fundar el mes de maig de 1991 com a societat científica filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). És una societat filial de la Secció de Ciències Biològiques i de la Secció de Ciències i Tecnologia.La SCHCT publica la revista Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, participa en ARBAN. Agenda CVB d'història de la ciència, tècnica i medicina i és membre nacional de la Division of History of Science and Technology de la International Union of History and Philosophy of Science. Entre altres activitats, la SCHCT organitza cada curs el cicle Col·loquis.
| 7Història
|
Barakat (IV) ibn Yahya ibn Barakat (III) fou xerif de la Meca. Era fill de Yahya I i net de Barakat III i per tant del clan Dhawu Barakat. Yahya I va abdicar (1723) i el seu fill Barakat IV va ser proclamat xerif, però fou enderrocat al cap de dos mesos pels Dhawu Zayd i el va succeir Mubàrak ibn Àhmad ibn Zayd que ja havia estat xerif del 1720 a 1722. Va fugir amb el seu pare cap a Síria i ja no van recuperar el poder.
| 7Història
|
La Casa de Lusignan fou una família senyorial originada a la senyoria homònima del Regne de França, localitzada al Poitou, que també governaren als comtats de la Marca i Angulema, i foren reis de Jerusalem, Xipre i el Regne Armeni de Cilícia. Es creu que els senyors de Lusignan tenien origen al Llemosí; estan documentats al segle x. La llegenda els fa descendir de la fada Melusina i el seu marit Ramonet. A part de la branca de Xipre, l'acció del comte Alfons de Poitiers va provocar al segle xiii l'esclat dels dominis de Lusignan en diverses branques:
Lusignan-Lezay
Lusignan-Vouvant
Lusignan-Cognac
Lusignan-Jarnac (comtes d'Eu)
La branca principal que va conservar Lusignan i el comtat de la Marca.
| 7Història
|
El místic (grec: μυστικός, mistikós) fou un alt càrrec de la cort romana d'Orient entre els segles ix i xv. L'ofici de místic és documentat per primera vegada durant el regnat de Basili II, quan l'ocupava Lleó Cerosfactes. No se'n coneixen amb certesa les funcions inicials, tot i que probablement era un secretari privat de l'emperador que també exercia funcions judicials. Posteriorment esdevingué un important funcionari fiscal durant el període dels Comnè i es mantingué com un dels càrrecs estatals de major rellevància durant el període dels Paleòleg.
| 7Història
|
Els Jadhima ibn Àmir (en àrab Jaḏīma b. ʿĀmir) són una antiga tribu àrab ismaïlita establerta al sud-oest de la Meca, a Ghumaysa. El seu ancestre, segons la tradició de la tribu, fou Jadhima ibn Àmir ibn Abd-Manat ibn Kinana. Es van convertir probablement a l'islam abans de la conquesta de la Meca pel profeta Muhàmmad el 630, probablement vers el 629.
| 7Història
|
L'aixovar funerari és el conjunt d'objectes dipositats en els enterraments, individuals o col·lectius, al costat del difunt. Forma part de les primeres creences religioses, que sembla que van sortir de la necessitat de trobar una explicació a fenòmens de la natura. En l'època del paleolític també es van començar a elaborar pintures rupestres, estatuetes i gravats o unes figuretes molt petites conegudes com a venus prehistòriques.
| 7Història
|
Icosim (en púnic) o Icosium (en llatí) era una colònia comercial fenícia fundada el segle iv aC, situada al nord-oest d'Àfrica, banyada pel Mar Mediterrani. L'any 146 aC va ser annexionada a la República Romana i va passar a denominar-se Icosium. Fou colònia romana i l'emperador Vespasià li va atorgar el dret llatí. Formava part de la província de la Mauritània Cesariense. Els bisbes d'Icosium apareixen en documents fins a finals del segle v.
Es correspon amb l'actual ciutat d'Alger, capital d'Algèria. L'extensió de l'antiga Icosium era bàsicament la que ocupa ara el barri mariner. L'actual carrer Rue de la Marine segueix el camí dels antics carrers romans. Hi havia cementiris romans prop de Bab El-Oued i Bab Azoun.
| 7Història
|
Sijewit fou una de les cinc tribus principals dels tàtars al Kanat de Crimea. No ho era inicialment però va rebre aquesta consideració en temps de Sahib I Giray. Els clans de Sijewit i Altai Khoja foren concedits als Mansuroğlu en recompensa per l'ajut del seu cap Baki Beg contra İslâm I Giray i la seva posició elevada per damunt de la dels altres caps.
| 7Història
|
Gürcü Hatun c. 1237 - c. 1286) fou una princesa georgiana, conversa a l'Islam, i casada amb el soldà seljúcida Kaykhusraw II. El seu nom original era Tamara. Després de la morte del soldà, es va casar amb el seu visir Pervane. Fou filla de Russudan de Geòrgia i Giyaseddin, un príncep turc seljúcida. El nom Gürcü Hatun significa "Senyora georgiana" en turc. És mare de Kaykubad II.
| 7Història
|
Pier Gerlofs Donia (Kimswerd, 1480 – Snits, 1520) va ser un guerrer frisi, a més de pirata i rebel. També és conegut pels frisis pel sobrenom "Grutte Pier" (el "Gran Pier"), o per la traducció neerlandesa de "Grote Pier" i "Lange Pier", o, en llatí com a "Pierius Magnus", que fa referència a la seua llegendària grandària i força.
Actualment la seua vida està sumida en la llegenda i es basa en una descripció atribuïda al seu contemporani Petrus Thaborita. Un historiador del segle xix, Conrad Busken Huet, va escriure sobre Pier que era:
"una torre d'un company tan fort com un bou, de pell fosca, muscles amplis, amb una llarga barba negra i bigoti. Un sincer humorista àcid, que a través de lamentables circumstàncies es va convertir en una horrible bèstia. A part de la venjança personal per la sagnant injustícia que va patir (en 1515) amb l'assassinat dels seus familiars i la destrucció de la seua propietat, es va convertir en un lluitador per la llibertat d'imperenne llegenda."
| 7Història
|
Els Copons de Malmercat són una branca de la nissaga dels Copons que s'ubica al Pallars Sobirà a inicis del segle xvi. El primer Copons senyor de Malmercat provenía de la branca dels Copons de Llor que ja s'havia deslliurat de la branca principal.
| 7Història
|
Llinatge és el vincle existent entre parents per consanguinitat, afinitat o adopció. A les Illes Balears la paraula llinatge és sinònima de cognom. El conjunt d'ascendents i descendents d'una determinada persona s'anomena nissaga.
La veu “llinatge” ve de la llatina linea que significa la descendència o sèrie de descendents en qualsevol família o persona considerada com primer progenitor o tronc comú. D'ella es deriva la paraula “llinagista”, que és qui sap o escriu de llinatges. El terme general, però, és genealogista.
En la genealogia la idea principal és la de progenitor. En la idea complexa expressada per la paraula llinatge la idea principal és la de descendents. S'escriu la genealogia d'una persona quan es vol aclarir quins van ser els seus progenitors. Es parla de llinatge quan el que importa és esbrinar la seva descendència.
| 7Història
|
Domici Antígon (llatí: Domitius Antigonus) fou un polític i senador de l'Imperi Romà al segle III dC. Entre el 235 i el 236 dC fou governador de la província de Mèsia Inferior.
| 7Història
|
Josep Sánchez Adell (Castelló de la Plana, 5 de juliol de 1923 - id. 7 d'abril de 2005) fou un historiador valencià especialitzat en l'edat mitjana. La seva vida i obra van estar fortament lligades a la seva ciutat natal, on va exercir de Cronista Oficial de la ciutat, professor emèrit de la Universitat Jaume I i membre del patronat de la Fundació Huguet, entre altres.
| 7Història
|
La Cronologia del futur llunyà comprèn el període a partir de l'1 de gener de l'any 10.001 de la nostra era. S'han fet algunes prediccions que concerneixen a aquest temps futur. Les mateixes van des de prediccions astronòmiques, fins a fets de ciència-ficció. Si bé les prediccions del futur no poden ser considerades com absolutament segures, aquesta llista de prediccions es desprèn de la comprensió actual i els models científics. Aquests camps inclouen l'astrofísica, que ha posat de manifest com els planetes i les estrelles es formen i, interaccionen i es "moren", la física de partícules, que ha revelat com es comporta la matèria en les escales més petites, i la tectònica de plaques, el que demostra com els continents canvien durant milers d'anys.
| 7Història
|
Generacions és el títol del llibre de William Strauss i Neil Howe, que tracta sobre la idea de generació com a unitat cultural i que afirma que durant tota la història recent s'han anat succeint diferents arquetipus generacionals que expliquen el canvi de valors.
| 7Història
|
Es coneix com a Escola de Frankfurt una tendència filosòfica representada per un grup de pensadors alemanys agrupats entorn de l'Institut de Recerca Social, (en alemany: Institut für Sozialforschung) de Frankfurt, creat el 1922. El seu tret més representatiu, si més no a les primeres etapes, fou l'adscripció al marxisme com a base de les seves reflexions. No obstant això, es tracta en tots els casos d'un marxisme heterodox, que absorbeix elements i influències de corrents diversos, especialment de la psicoanàlisi, per tal de bastir una crítica de la societat postindustrial que abasta temes tan diversos com el qüestionament del valor de la tecnologia, la societat de consum, l'alienació o l'autoritarisme. El pressupòsit d'aquesta crítica el constitueix la transformació de l'ordre establert, tant en l'àmbit individual com col·lectiu, en un sentit pretesament progressista. Les principals figures de l'escola van intentar sintetitzar les obres de pensadors tan diversos com Kant, Hegel, Marx, Freud, Weber i Lukács.
Entre els principals pensadors d'aquesta escola destaquen Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, els quals són la representació de la primera generació de l'Escola. Pel que fa a la segona generació destaquen Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel.
Alguns dels temes més estudiats pels membres de l'Escola de Frankfurt entre 1920 i 1985 van ser quatre: En primer lloc la dialèctica de la raó il·lustrada i crítica de la ciència; en segon les dues cares de la cultura i la discussió de la indústria cultural. També van tractar la qüestió de l'Estat i de les seves formes de legitimitat en la societat de consum moderna, i per acabar cal destacar la seva teoria crítica agreujada pel desencís amb la realitat, el que fa que sigui una "escola del desencant".El projecte de l'Institut consistia a renovar la teoria marxista de l'època, ja que es va considerar que alguns seguidors de Karl Marx havien adoptat tan sols una selecció molt específica de les seves idees -distorsionant així el conjunt de la teoria- usualment en defensa dels partits comunistes ortodoxos. Va posar l'accent en el desenvolupament interdisciplinari i en la reflexió filosòfica sobre la pràctica científica, i va agrupar estudiosos d'altra banda molt diversos. Va ser la primera institució acadèmica d'Alemanya que va abraçar obertament el marxisme.
Amb l'ascens del nazisme, molts dels seus membres hagueren d'emigrar als EUA, on prosseguiren la docència i on tingueren una considerable influència en els moviments de protesta dels anys seixanta. Després de la Segona Guerra Mundial, la tradició d'aquesta escola de pensament ha continuat en un cert nombre de pensadors alemanys.
Tot i que l'institut continua actiu avui sota la direcció d'Axel Honneth, habitualment es considera Jürgen Habermas l'últim membre de l'Escola de Frankfurt pròpiament dita, encara que aquest no es consideri marxista.
| 7Història
|
Mihaloğlu (de vegades Mikhal Oğlu, antiga grafia Mikhal Oghlu o Mikhal-oghlu) fou una família otomana noble originada en un grec que governava Txirmenkia (en turc Harmankaya, actualment Harmanköy) al peu del mont Olimp, que va agafar el nom de Köse Mikhal Abd Allah i va servir als otomans sota Osman I i Orhan. Podria ser un paleòleg i hauria estat emparentat a la casa de Savoia de França. Va ser una de les famílies nobles otomanes més notables dels primers temps, junt als Malknoç-oğlu (abans Markovitx), Evrenos-oğlu, Timurtash-oğlu i Turakhan-oğlu. La família tenia béns a Bulgària i existeix fins al dia d'avui.
Köse Mikhal Abd Allah va morir a Edirne després del 1361. Els seus feus hereditaris eren a la vora d'Edirne, Bunyar Hisar, Tirnovo, Kirkkilise i Vize. Va deixar dos fills Mehmed Beg i Yakhshi o Bakhshi. Mehmed fou visir sota Musa Çelebi i beglerbegi de Rumèlia i era amic íntim del xeic Badr al-Din de Simaw, el cap de la revolta comunista del 1416. Va morir executat el 1422 a Iznik.
El seu fill Khidr Beg va participar en les guerres sota Murat II i va morir el 1465 deixant tres fills: Gazi Ali Beg, Gazi Iskandar Beg i Gazi Bali Beg; el primer va lluitar contra Vlad l'Empalador el 1461 i contra Uzun Hasan el 1473; el primer i el segon van fer junt incursions a Hongria el 1475; Gazi Ali va manar també als akindjis davant Shkodër el 1476 i més tard va lluitar a Transsilvània; hauria mort el 1492 a Villach (Caríntia) on fou derrotat pel comte Khevenhüller (altres fonts donen la seva mort a Plèven algun temps després) Iskandar beg va ser sandjakbegi de Bòsnia (1475 - 1485) i va dirigir la cavalleria lleugera. Va ser fet presoner el 1490 a la campanya de Karaman on havia perdut un fill, Mikhal Beg, que era governador de Kaysariyye; fou enviat presoner a Egipte; va morir vers 1498.
Un Mehmed Beg Mikhal-Oğlu s'esmenta com a sandjakbegi de Bòsnia el 1492 i seria un personatge diferent d'un altre del mateix nom que fou sandjakbegi de Bòsnia el 1542 i mort el 1543. Al final del segle xvi encara s'esmenta un Ahmed Beg Mikhal-Oğlu, probablement el darrer cap hereditari dels akindjis.
| 7Història
|
Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 22 de gener de 1968) és escriptor i professor d'història. Entre les seues publicacions cal destacar la novel·la Ultramar, que tracta la problemàtica dels activistes polítics empresonats en règims suposadament democràtics des d'una perspectiva molt original, el conjunt de narracions sobre els guerrillers anarquistes Àcrates! i la sèrie d'heterodoxes novel·les negres protagonitzades pel policia-filòsof Miquel O'Malley (El crepuscle dels afortunats, Crònica Negra, La mirada del cocodril i Caça major). Probablement la seua obra més destacada és la novel·la Trencatenebres, un calidoscopi que, sota la forma aparent d'una investigació menada per milicians anarquistes de la Columna de Ferro, retrata la història del País Valencià entre les dues guerres mundials i planteja els dilemes ètics que són una de les claus del conjunt de la seua tasca literària, que conjuga d'una manera poc habitual transcendència i humor.
En la dècada de 1990 va col·laborar regularment en les publicacions periòdiques El Temps i DISE, i esporàdicament a Levante i Cartelera Turia amb articles d'opinió, crítica literària i crítica musical. Des del 2015 col·labora amb la revista Caràcters.
| 7Història
|
El terme Generació X es fa servir normalment per a referir-se a les persones nascudes en els anys 60 i 70. Els períodes exactes que defineixen aquesta generació no estan definits, però se solen considerar rangs com 1963-1978 o 1961-1981. També s'ha definit com les persones que van viure els seus anys d'adolescència durant els anys 1980, nascuts després dels anys del baby boom, coneguts també com a baby boomers. Els segueix la Generació Y (o millennials).
| 7Història
|
Els Pio di Savoia (originalment Pio) són una família feudal que tenia la Signoria de Quarantola a la zona de Mòdena des del segle xi. Van tenir sobirania sobre la ciutat de Carpi i alguns territoris veïns entre els segles XIV i XVI, fins que la ciutat va ser annexada als territoris de la família Este l'any 1530. Van tenir el privilegi del duc Lluís I de Savoia, amb les cartes patents del 27 de gener de 1450, per afegir el nom dels Savoia al seu cognom, com a recompensa pels serveis militars d'Alberto I el Vell.La família està registrada a la Llista Oficial Noble italiana amb els títols de Príncep (mpr) i Conte (m), Don i Donna, Nobile di Carpi (m), Patrizio di Ferrara (m).
La primera figura recordada de la família és un Manfredo (? -1096 ca.), el fill del qual Bernardo va ser pare del Pio Podestà de Mòdena entre 1177 i 1178 que va donar el cognom als seus descendents. Després van seguir el fill Lanfranco (1205-1252) i el fill d'aquests Federico (1230-1267). Manfredo I (1269-1348), fill de Federico i Agnese da Gorzano, fou vicari imperial de Mòdena entre 1329 i 1336 juntament amb el seu cosí Guido Pio, obtenint així el feu de Carpi de la família Este.
| 7Història
|
Els didurs (llatí: diduri) foren un poble nòmada de l'interior de la Sarmàcia asiatica (segons Plini) a l'oest dels alondes. Ptolemeu els situa a la Ibèria asiàtica.
| 7Història
|
Llista de tancs soviètics. Una llista de tancs produïts per la Unió Soviètica. Vegeu també la Llista de tancs.
| 7Història
|
Els Baglioni foren una família d'Úmbria que va dominar Perusa des del segle xiii fins a l'any 1540 sota el domini del Papa Pau III.
| 7Història
|
Aquesta és una llista d'invents i descobertes científiques o tècniques, ordenats de forma cronològica.
| 7Història
|
La recreació de la batalla d'Almansa és un esdeveniment que se celebra anualment a la ciutat d'Almansa (província d'Albacete, Espanya) amb motiu de la batalla del 25 d'abril de 1707, en el marc de la Guerra de Successió Espanyola.
| 7Història
|
Isabel Morant Deusa (Almoines, 1947) és una feminista, historiadora, escriptora i catedràtica universitària valenciana.
| 7Història
|
La dinastia Mitridàtica del Bòsfor fou la nissaga que va governar el Regne del Bòsfor després de la seva conquesta per Mitridates VI Eupator, del regne del Pont, el 107 aC, fins després de la meitat del segle iv. Especialment als darrers cent anys el tron sembla que fou ocupat algunes vegades per usurpadors probablement sàrmates. Escites, sàrmates i gots van donar suport als diversos pretendents i la història dinàstica fou agitada.
La dinastia va obrir una segona branca amb Asandre del Bòsfor, cunyat del rei i probablement un col·lateral llunyà. El tron va partir una usurpació seriosa i perllongada amb Escriboni de Còlquida però els descendents d'Asandre foren reinstaurats pels romans.
La dinastia es va acabar a la segona meitat del segle IV quan els huns van ocupar el país.
Vegeu Regne del Bòsfor
| 7Història
|
Manrique de Lara és un llinatge castellà, branca de la família dels Lara
Fundada per Rodrigo Perez Manrique de Lara, senyor d'Amusco i merino major durant el regnat d'Alfons VIII de Castella, a més de net del comte Manrique de Lara, senyor de Molina. Els seus dominis originaris foren la Tierra de Campos (Amusco, Paredes de Nava i altres) però després s'estengueren (Aguilar de Campoo i Castañeda a Castella, algunes possessions a Biscaia, Treviño i Nájera a Navarra). La branca principal es va extingir però va continuar per la lateral (comtes de Castañeda i marquesos d'Aguilar de Campoo) i col·lateral (comtes de Treviño i ducs de Najera). La darrera branca d'aquesta família té el títol de comtes de Paredes de Nava.
| 7Història
|
La destrucció creativa o creadora (en anglès: creative destruction, alemany: schöpferische Zerstörung, francès: destruction créatrice) en economia és un concepte ideat pel filosòf sociòleg alemany Werner Sombart i popularitzat per l'economista austríac Joseph Schumpeter (principalement en el seu llibre Capitalisme, socialisme i democràcia,1942). El concepte descriu el procés d'innovació d'una economia de mercat que consisteix en la destrucció d'empreses i models de negoci antics degut a la creacio de nous productes. Segons Schumpeter, les innovacions dels anomenats emprenedors són la força que hi ha darrere d'un creixement econòmic sostingut a llarg termini, tot i que en l'afloració d'aquestes innovacions es pugui destruir el valor de companyies ben establertes.
Schumpeter escriu amb majúscules que, "El procés de Destrucció Creadora és el fet essencial del capitalisme", tenint com a protagonista central l'emprenedor innovador.
| 7Història
|
Historia Social és una revista quadrimestral d'investigació acadèmica, escrita en castellà i fundada el 1988, considerada de referència dins les publicacions internacionals d'història.L'editorial, des dels seus inicis, fa un rigorós seguiment de la informació; els articles passen per un procés de revisió per parells i doble cec, nacionals o internacionals i externs a la revista, abans de ser inclosos a la publicació. Tracta temes de ciències socials i història, tant d'àmbit general, com propostes teòriques possibilitant el debat entre posicions discrepants. També edita monogràfics o dossiers de particular interès sobre l'estat de la historiografia social en el moment present. A les seves pàgines han col·laborat reconeguts autors i investigadors com Pere Gabriel i Sirvent, Julián Casanova, Javier Paniagua Fuentes o Peter Burke entre d'altres.
| 7Història
|
Els Traversari foren una família güelfa de Ravenna, notable ja al segle xi amb nombrosos càrrecs locals, entre ells els principals del comú de Ravenna, i que van exercir el poder senyorial del 1218 al 1240 i el poder de fet del 1248 al 1275.
A la guerra del 1218 el güelf Pietro Traversari, va derrotar a les faccions dels Uberini i els Mainardi i es va proclamar senyor; el 1226 a la seva mort el va succeir el seu fill Paolo que va lluitar contra l'emperador Frederic II que finalment el 1240 va entrar a Ravenna i va deposar a Paolo Traversari. El bisbe Felip no va poder tornar a la ciutat fins al 1243.
El Papa va recuperar Ravenna el 1248. Els Traversari i Alberic i Guido Polentani, que havien estat expulsats pels imperials a la Pulla, van poder tornar el 1248 i van entrar al consell del comú que de fet fou dirigit pels Traversari aliats als Polentani. El 28 de setembre de 1270 va morir el bisbe Felip encarregant un bon repartiment del poder entre Traversari i Polentani, però el 1275, Guiu Menor Polentani, cap d'una branca dels Polentani, amb l'ajut dels Malatesta de Rímini, es va imposar i va assolir la senyoria. Els Traversari van intentar una contrarevolució però foren derrotats i expulsats de la ciutat.
| 7Història
|
L'Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina (en bosnià i serbocroat: Armija Republike Bosne i Hercegovine, ARBiH) era la força militar de la República de Bòsnia i Hercegovina, creada pel Govern de Bòsnia i Hercegovina el 1992, després de l'esclat de la guerra de Bòsnia. Després del final de la guerra, i la signatura dels Acords de Dayton el 1995, va ser transformat en l'Exèrcit de la Federació de Bòsnia i Hercegovina. A partir de 2005 es va integrar en les Forces Armades de Bòsnia i Hercegovina (OSBIH).
| 7Història
|
Els spolia ('despulles', en llatí) són les pedres de construcció reutilitzades en nous edificis, així com les escultures decoratives reutilitzades en nous monuments. Es tracta d'una pràctica estesa i molt antiga per la qual la pedra que s'ha extret i utilitzat per construir un edifici n'és separada per fer-la servir en un altre lloc. La pràctica és de gran interès per als historiadors, els arqueòlegs i els historiadors de l'arquitectura, car les làpides, els monuments i els fragments d'edificis de l'antiguitat sovint es troben incrustats en estructures construïdes segles o mil·lennis més tard.
| 7Història
|
La Casa Reial de Mallorca va sorgir el 1275 quan Jaume I d'Aragó va repartir els seus dominis entre els seus fills Pere el Gran i Jaume II de Mallorca. La Casa Reial de Mallorca la formen tots els descendents de la branca mallorquina del Casal d'Aragó, ja siguin reis, reines, infants o infantes. Es considerava als fills il·legitims com familia del rei i malgrat això se'ls coneixia pel cognom: de Mallorca, com a D. Pagà de Mallorca, germanastre natural del rei Jaume III.
Jaume II de Mallorca i els seus descendents estaven obligats a jurar vassallatge i a retre homenatge al rei d'Aragó cada vegada que aquest així ho decidís. La branca mallorquina del Casal d'Aragó governà entre els segles xiii i el XIV.
Aquests foren els seus reis i legítims hereus:
Jaume I d'Aragó- Primer rei de Mallorca (1229-1275)
Jaume II de Mallorca- Primer rei privatiu del regne de Mallorca (1275-1285 / 1298-1311)
Sanç I de Mallorca (1311-1324)
Regència de l'Infant D Felip de Mallorca i de Foix (1324-1328)
Jaume III de Mallorca (1324-1349)Jaume III de Mallorca fou desposseït de les seves possessions per Pere el Cerimoniós, els seus descendents foren aspirants al tron:
Jaume IV de Mallorca (1337-1375), rei nominl del regne de Mallorca.
Elisabet de Mallorca (1338-v1404) reina nominal del regne de Mallorca.Els únics descendents directes que no varen poder regnar foren els de la reina Elisabet I de Mallorca, sobretot la descendència de la filla d'aquesta, Margalida de Montferrat, comtessa d'Urgell.
| 7Història
|
Els Cabrera foren un important llinatge feudal català que passà a regir el vescomtat de Girona, anomenat a partir d'aleshores vescomtat de Cabrera, així com el vescomtat d'Àger, el comtat de Mòdica i el comtat d'Urgell.
| 7Història
|
Pep de l'Horta fou un líder revolucionari camperol en la revolta dels llauradors de 1801 al País Valencià, especialment a la comarca de l'Horta. Pep era el líder simbòlic dels camperols en la revolta contra els privilegis nobiliaris, una revolta que va comptar amb el suport de la burgesia i els artesans de la ciutat de València. Pep de l'Horta convocava a la batalla amb un instrument popular, la cargola. Existeix una cançó feta en el seu homenatge.
| 7Història
|
Vegeu també: Bandera de ValènciaLa senyera del País Valencià és actualment la tradicional senyera de la ciutat de València, la Reial Senyera, com assenyala l'article 4 de l'Estatut valencià. També és coneguda com a Senyera Tricolor, Reial Senyera Coronada o Senyera amb blau.En origen, aquesta era la bandera local de la ciutat de València i des de 1982, després d'un llarg conflicte identitari, es va convertir en la bandera oficial del territori administrat per la recent creada comunitat autònoma regida per la Generalitat Valenciana.
| 7Història
|
Bagoes (Bagoas) fou un general de Tigranes II d'Armènia o de Mitridates VI Eupator, que va dirigir juntament amb Mithraus les forces que van expulsar al rei Ariobarzanes I de Capadòcia el 92 aC.
| 7Història
|
Jiandi Dao (湔氐道) va ser una prefectura de l'antiga Xina situada al voltant de l'actual regió de Songpan, a l'est de l'Altiplà Qingzang i la part nord de la província de Sichuan. Jiandi Dao fou fundada per l'Estat de Qin (秦) després conquerida per l'Estat de Shu (蜀) el 316 aC. La Dinastia Han va restablir Jiandi Dao en el sisè any de Yuanding (元鼎六年, 111 dC). Jiandi Dao va ser canviada al Comtat de Jiandi i es convertí en part constitutiva de Wenshan Jun (汶山郡) en la Dinastia Jin (265-420). Di (氐) és un antic gran grup ètnic que vivia a l'oest de la Xina, es considera de vegades que va ser part de Qiang, dit Diqiang. Dao (道) en les dinasties Qin i Han és una mena d'unitat administrativa que existia principalment a les tribus primitives.
| 7Història
|
Els Cavalcavo -en italià Cavalcabò- foren una família senyorial italiana que va exercir la senyoria a Cremona i van exercir com a podestà a Mòdena, Faenza, Cremona, Parma, Reggio, Vicenza, Alessandria, Bergamo, Arezzo, Brèscia, Florència, Milà, Valtellina, Perusa i Fano.
L'origen de la família fou Corrado, de sobrenom Cavalcabò, mort el 1136, i que va deixar un fill de nom Sopramonte Cavalcabò, que el 1158 va rebre les terres de Viadana de l'emperador, amb el títol de marquès; el feu li fou confirmat el 1196. Va deixar tres fills: el primer Corrado, que fou marques de Viadana; el segon Clearco (astrònom, mort a París el 1194), i el tercer Andreasio; aquestos dos darrers van portar el títol però no van exercir com a governants. Corrado va deixar un fill de nom Cavalcabò, fou marques de Viadana, que fou confirmat en el feu el 1222, i el 1225 fou podestà de Modena, i el 1229 de Faenza; es va casar dues vegades i va deixar cinc fills:
El primer, Corrado, marques de Viadana vers la meitat del segle XIII i fins a la seva mort el 1276. Corrado va deixar dos fills: Carlo, que fou marques de Viadana el 1276 i va intentar ocupar la senyoria a Cremona sense èxit; i Ugolino, mort el 1317, que fou bisbe de Cremona (1315 a 1317).
El segon Guglielmo, que fou marquès de Viadana, podestà de Parma el 1229 i de Mòdena el 1230. Va morir després del 1235 i va deixar un fill Ugolino, marquès de Viadana, mort passat el 1297. Va deixar quatre fills:
El primer, Guglielmo, marquès de Viadana, capità del poble i podestà de Cremona el 1297, senyor de Cremona el 1307, essent deposat el 21 de gener de 1312 i morint a Soncino en combat el 14 de juny de 1312.
El segon Giacomo, marques de Viadana (1312-1322), podestà de Brèscia i de Parma el 1307, de Milà el 1308, i senyor de Cremona el 1315 i fins al 1316, altra vegada el 1317 i fins al 19 d'abril de 1318, i el 1319. Va morir en la guerra a Bardi el 30 de novembre de 1322.
El tercer Cortesia, fou capità del Poble de Reggio del 1305 al 1306
El quart, Ugolino, va morir després del 1329 i va deixar quatre fills: Ugolino (mort després del 1397) que fou militar al servei dels Visconti; Giacomo, també al servei dels Visconti, que fou podestà de Vicenza el 1397 i d'Alessandria el 1400; Guglielmo, Podestà de Bergamo el 1362, que va rebre el títol compartit de marques de Viadana el 1366; i Giovanna; Guglielmo fou pare d'Ugolino, conseller del duc de Milà.
El tercer, Giacomo, que fou podestà de Cremona el 1250 i va deixar tres fills: Guglielmo, podestà d'Arezzo el 1236; Giberto, i Marsiglio. Aquest darrer va tenir un fill, Ottaviano, que va deixar dos fills: Ludovico, que el 1366 va rebre la investidura de part de Viadana com a feu milanès feta per Luchino Visconti; i Pietro, que fou podestà de Florència el 1386 i de Milà el 1399.
La quarta fou una dona de nom Bonella que es va casar amb Bonaventura Bonacolsi, de la casa dels senyors de Mantua.
La cinquena fou una dona de nom Helena, casada amb Ugolino RossiGiacomo Cavalcabò, marques de Viadana i senyor de Cremona, va deixar tres fills:
Marsiglio, marques de Viadana, fou investit marques pel duc de Milà Luchino Visconti el 1366 i va morir passat el 1404. La seva línia va continuar amb tres fills:
Pandolfo
Bartolino; aquest va tenir un fill, Cavalcabò; i aquest darrer va tenir tres fills, Palerone, Aschile i Carlo. Aquest darrer fou senyor de Cremona el 1404 i fou assassinat a la ciutat el 24 de juliol de 1406. Estava casat amb una filla de Giovanni Vignati senyor de Lodi.
Marco, que va deixar tres filles (Bartolomea, Margherita i Luigia) i un fill, Bonifazio.
Giberto, que va deixar un fill, Andreasio, que fou marques de Viadana fins que el 18 d'agost de 1416 fou deposat pels Gonzaga; fou conseller del duc de Milà, i podestà de Perusa i de Florència el 1376. Va deixar dos fills, Niccolò i Giberto. Aquest darrer va deixar dos fills, Andreasio i Giacomo i quatre filles. El fill gran d'Andreasio, Agostino, va renunciar el 1476 als seus drets al feu de Viadana a canvi d'una compensació que va rebre dels Gonzaga; altres membres de la família intervingueren en el tracte i entre ells el seu germà Sopramonte.
Giacomo fou podestà de la Valtellina el 1393, podestà i capità de Balìa a Florència el 1405
Guglielmo, que fou podestà de Bergam el 1361. Va deixar tres fills:
Ottaviano, que al seu torn va deixar un fill, Luigi, que va tenir dos fills: Francesca i Emmanuel, aquest darrer signant del pacte de renúncia del 1476 amb els Gonzaga
Bertone, capità del poble a Parma el 1426 i que encara vivia el 1432.
Ugolino, mort vers el 1400, que va ser pare de Giacomo, Azzolino i Giovanni: El darrer fou pare de Ugolino, pare al seu torn de Maria Giovanna signant de la compensació del 1476; Azzolino va iniciar una branca; i el primer, Giacomo, fou cavaller al servei dels Visconti i pare de Spingherto, Antonio i Azzolino. Antonio fou pare de Giovanni (signant del conveni de 1476) i Marsiglio, podestà de Fano el 1414. Azzolino va obrir una línia de la família.
| 7Història
|
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.